El dimecres día 18 d'abril, acudim a una xarrada, la qual parlva de la revista "Allioli", más en detalle, de totes les persones que van lluitar per l'ensenyament en aquest segle XX. A más, es va parlar un poquet sobre el segle XX.
En 1857 la Llei Moyano seria el fonament de l'ordenament legislatiu en el sistema educatiu espanyol durant més de cent anys doncs, amb modificacions, va perdurar fins a la Llei General d'Educació de 1970.
Aquesta llei decidia tant les assignatures que s'impartien obligatòriament en les escoles com el dia de festa setmanal, encara que quasi cap mestre l'aplicava, d'ací la dita de “cada maestrilloté la seua librillo”.
En 1900 es crea per primera vegada un ministeri específic per a l'àmbit educatiu denominat Ministeri d'Instrucció Pública i Belles arts.
A principis del segle XX l'ensenyament era obligatori, encara que existia un elevat índex d'absentisme escolar a causa que els alumnes alternaven el seu aprenentatge amb el treball quasi sempre en el camp, per aquest motiu el calendari escolar es vera marcat pel ritme de les collites.
El 60% de la societat espanyola era analfabeta, raó per la qual els pares no valoraven en la seua justa mesura els estudis dels seus fills, retenint-los a casa perquè ajudaren en les tasques de la llar.
Aquesta llei decidia tant les assignatures que s'impartien obligatòriament en les escoles com el dia de festa setmanal, encara que quasi cap mestre l'aplicava, d'ací la dita de “cada maestrilloté la seua librillo”.
En 1900 es crea per primera vegada un ministeri específic per a l'àmbit educatiu denominat Ministeri d'Instrucció Pública i Belles arts.
A principis del segle XX l'ensenyament era obligatori, encara que existia un elevat índex d'absentisme escolar a causa que els alumnes alternaven el seu aprenentatge amb el treball quasi sempre en el camp, per aquest motiu el calendari escolar es vera marcat pel ritme de les collites.
El 60% de la societat espanyola era analfabeta, raó per la qual els pares no valoraven en la seua justa mesura els estudis dels seus fills, retenint-los a casa perquè ajudaren en les tasques de la llar.
La revista Ailloli compte des dels Knicks de la política educativa valenciana fins a experiències de mestres com Melchor Botella. La part de la revista que més m'ha cridat l'atenció la cuestió de: "què és el patrimoni educatiu valencià del segle XX?" On parla de diversas temes molt. interessants com els moviments de renovación pedagògica, iniciatives pedagògiques individuals, el movimiento sindical, etc. És una part de la revista molt interesant i que montes vegades el jovens desconeguem.
La xarrada va ser molt interessant i constructiva, perquè les persones que parlaven eren persones que havíen viscut alguna experiència i,és molt curiós, a nosaltres els joves que ens costa estar molt de temps atenent a una barrada ene agrada más, quan la gent que conta la xarrada ha viscut alguna de les experiències que está contant, ja que posem més atenció, perquè es com que les persones que este veient abans a sufrit i,gràcies als seus esforç han pogut arribar al bloc on estan i axil és d'admirar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario